Muntanyar el teu cos on cap la força
dels mars que tots callem si el dau dibuixa
les dates impossibles de l 'oblit.
La lluna és una mare que s'amaga
i renega amb cadència de bressol.
Quants llavis ploraran d'indiferència
i la terra callant els principis, les normes.
--primavera tindràs per omplir els armaris--
Pura necessitat cremar-nos.
Ingratitut de gel cap al migdia
quan els minuts s'escampen per les serres
i el Ponent és un ai que sap misteris.
Pura necessitat. Carn sempre a punt.
I la pietat del tu que no fa història.
(José Vicente Sala)
Nota editorial: A mí el poema me gusta tanto que creo que se merece un bis ¿no?.
